Oficis que es perden i vicis que perduren

Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.

Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.

Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.

Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.

Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.

Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?

Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.

Fer dissabte

Avui, ens hem aixecat de bon matí, amb moltes lleganyes, s’ha de dir, però amb la notícia eternament promesa i esperada per molts. La caiguda del “carrer de la vergonya”. Doncs sí, sembla que finalment el carrer de terra famós per la densitat de caques de gos per metre quadrat, que tant advertia en Celestino des de l’oposició, el dels retrovisors penjats de bon matí, víctimes del turisme de borratxera, i el de les pixades d’animals de quatre potes té els dies comptats.

De moment, l’Ajuntament ha encomanat la redacció de l'avantprojecte d'ordenació i reurbanització de la zona turística dels Pins amb l’objectiu de fer una “remodelació integral”. No sabem si finalment serà integral, light o bio, però sembla que definitivament és vol agafar el brau per les banyes. Esperem que l’avantprojecte no faci la mateixa fi que les mil i una propostes per l’Illa de Blanes.

Sembla que enrera quedaran les polítiques de maquillatge, però potser fem tard. Cada estiu són més els locals que reixes avall donen l’esquena a la temporada turística d’estiu de Blanes que, desenganyem-nos, dura a molt estirar tres setmanes. El primer cap de setmana de focs llancem el “chupinazo”, però a partir de la segona setmana d’agost, busca’ls.

Estem doncs, davant un projecte que pot ser vital per revitalitzar la mort enunciada d’un model turístic. Perquè, siguem clars, portem uns anys reclamant, i fins i tot incentivant, l’inversió del sector turístic a Blanes, amb un resultat discutible. I no és per menys. Qui és el pinxo que li fot morterada de calés sobre la taula si la urbanització és un nyap, i el model resta anclat en el dels anys seixanta, i on els serveis ofertats brillen per la seva absència o resulten del tot insuficients.

No cal anar molt lluny per trobar un bon referent. Santa Susanna s’ha fet seu el “de la merda en fan campanes”, i del no res, ha construït, amb criteri, un model turístic integrat, convertint-se amb pal de paller de la zona. Que n'aprengui'n!

La lluita silenciada

Algú va dir que l'opi de la societat era el futbol. Que aquest espectacle esdevenia un referent de masses capaç de seduir a tots els sectors, i l'únic capaç de desactivar els vells mecanismes d'identificació i participació dels ciutadans amb la societat.
Així, la vella formula d'admirar i desitjar ser allò que ven, allò que t'insinuen dia i nit, ha acabat per imposar-se, creant ídols-herois del no res, intentant la dominació dels eterns lluitadors socials.

Dintre d'aquest món esquerp, desorganitzat i desolador, cada dia són menys els qui gosen remar en direcció contrària, i menys de forma anònima. Avui, Sebastià Salellas, ha marxat de viatge. No hem perdut un rem, sinó una barca, present ens deixa el seu missatge i la seva lluita.

Molts col·lectius trobarem a faltar aquest gran defensor dels drets humans, dels drets dels immigrants, dels moviments socials alternatius i dels drets nacionals manllevats. Tots els seus sentiments, angoixes i consells seran recordats.

Un defensor anònim, amb un gran ressó i respecte dintre dels moviments socials, i gran silenciat pel gran sistema. S'emporta la barca, però entre tots, construirem el futur per recuperar el somni . La lluita pels drets, encara té camí.

Ai,ai,ai que ve Llevant

Doncs, sí! Ja podem exclamar als quatre vents que hem trepitjat merda. Avui, la Mònica Lòpez ens avançava a tots aquells que seguim l’espai del temps a la televisió pública catalana que s’acosta temporal de llevant per divendres i el cap de setmana.

En plena operació de rescat de la sorra perduda que la mare Tordera s’ha cansat d’arrestrar, degut en part a les empreses que xuclen la seva aigua, ens podem trobar amb una altra demostració que el mar reclama, més aviat o més tard, el territori que li pertoca.

Per això cal, primer de tot, creuar els dits i ciri a la verge del Vilar. Tot seguit, sermons i precs per intentar fer miques les previsions. Per què, caram, si després de gratar i triturar a tort i dret, tot un ecosistema per intentar donar alè al sector turístic i enterrar calers i calers del Ministerio, tindria pebrots que per voler tenir solventat aquest problema pels famosos ponts, ara ens trobéssim que tot se n’ha anat en orris. Si fos així, Déu no vulgui, algú assumiria responsabilitats?
Si suposem que el temporal s’ho emporta tot, Sa colomereta inclosa, tindríem més draga o el Ministerio tancaria l’aixeta dels Euros?

Dependre del temps ja és prou fumut, però dependre del Ministerio ja és per llogar-hi cadires. I sinó pregunteu pel sector dels càmpings que han vist amb incredul•litat com s’ha omplert una part de platja i l’altra no. Privilegis que han descriminat entre establiments de primera i establiments de segona. Ara bé, a l’hora de passar per caixa, tots moros. Doncs, déu n’hi do.

Mentrestant, com signaria l’Il•lustre Pere Puig i Llensa sols ens queda demanar la “bonança i celestia dels qui breguen mar enllà”.

Les caravanes de la mort

Ara que sembla que torna a bullir l’olla amb l’aparcament d’autocaravanes, o l’espai habilitat, m’enrecordo del ridícul que va arribar a fer l’anterior govern.
Ja em perdonareu, però parlar “d’espai habilitat” quan simplement van tenir els sants pebrots de col·locar-hi dos tristos rètols, és fer el panoli amb totes les de la llei.
I sense oblidar la gran inauguració.

Sincerament, en cas que el sector turístic cregui que ha d’existir un espai habilitat per autocaravanes a un poble turístic com Blanes, jo tinc els meus dubtes, s’ha de fer com Déu mana, o almenys amb uns mínims.
Primer de tot, s’ha d’enfocar com un servei d’aparcament d’autocaravanes on s’hi permeti pernoctar com a màxim una sola nit. Al mateix temps, s’hauria d’impedir que s’hi puguin treure tota mena d’estris a l’exterior, ja siguin taules, estenedors o el parc infantil del nano.
En segon lloc, s’han de delimitar clarament en parcel·les l’espai on s’ha de col·locar el seu monstre conegut popularment com a Camper. Seguidament, aquest espai ha d’oferir serveis com l’accés a la càrrega d’aigua potable, previ pagament d’una quota, servei de descàrrega d’aigües grises, i evidentment el producte estrella la descàrrega de les aigües del wàter químic, ja sigui amb el conegut carretó, o bé amb una cloaca adaptada a l’efecte. Important seria, com a mínim disposar de vigilància per videocàmares, i tampoc faria nosa, una mica d’ombra i alguna màquina de snacks i begudes.

I, per si no ha quedat clar, amb un gran rètol que indiqui PREU ABONAR: 15 €. Cal tenir en compte que una nit de càmping, dues persones, una autocaravana, amb parcel·la de 60-80 metres, passa dels 35 € a un càmping estàndard, sense grans excentricitats.
Així, si parléssim d’un espai com el que hem descrit, llavors ja podríem parlar d’un adequat espai habilitat.

La següent problemàtica rau en el lloc d’ubicació d’aquest. Jo no en tinc cap dubte, aquest ha d’estar a les afores, lluny del passeig i de la platja. Si convé, els hi fem una parada d’autobús i oficina d’informació al costat i si volen visitar el centre, pagui transports Pujol o camini que és bo per a la salut.

Perquè senyors hem de recordar que a Blanes, poble en principi turístic, habilitar una zona al costat de la platja no té cap sentit, i menys si el poble que disposa de més d’una dotzena de càmpings que, paguen religiosament els seus impostos, i romanen oberts gairebé tot l’any, esperen en candeletes l’arribada de clients. Diferent seria que Blanes no disposés de cap càmping, però com no és el cas...
A més, els autocaravanistes reclamen aquestes zones sota l’excusa que si volen donar un cop d’ull a Blanes, per observar si és el poble adequat per passar-hi les vacances, o com a mínim un dies, aquests han de pagar un dia de càmping, i per tant, reclamen un lloc on puguin aparcar el mort , per fer-hi un cop d’ull.

Tampoc cal enganyar-nos. La gran majoria d’autocaravanistes, els podem definir com uns autèntics yuppies que no volen perdre l’esperit hippie que amb el temps han anat perdent. Que si aire acondicionat, grans dipòsits d’aigua, grans compartiments (fins i tot els hi cap motocicletes o quads!), televisió amb parabòlica, escalfadors d’aigües...
Tot uns senyors que pensen anar de vacances sense gastar-se un ral. Aquells que porten els grans compartiments de la Duccatto a punt de rebentar amb tota mena de menjar, begudes i estris, que com a molt, anirant a sopar un dia de forquilla i ganivet, per caprici.

A més, com el cargol, viuran reclutats dintre de la seva cova, renunciant a l’esperit campista de relació amb veïns i treballadors. Però, ja som prou grans, per conèixer com són la gran majoria d’autocaravanistes, molt pitjor que els massacrats “motxillerus”.

Així doncs, aquí queda la meva proposta. Una proposta que recull les seves preocupacions i necessitats, però alhora manté un respecte absolut envers a uns empresaris blanencs estomacats per totes bandes que veuen com el turisme de fireta made in Blanes s’està morint...

Catalans per un dia

"Sant Jordi is different". El que no aconsegueixen els sentiments, ni les arrels ho aconsegueix la pela. 23 d’abril és símbol de senyeres al carrer a tort i dret, i no a l’armari com de costum. Gentada als carrers, aprofitant el bon temps d’abril, en cerca i captura de la tradició. Llibres i roses, competeixen per ser l’autèntic best seller del dia. Per cert, senyeres i estelades sense aldarulls. Ja ho diuen alguns, “no deu ser pas veritat...”

Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!

Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.

Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.

Els últims que s’han volgut afegir-s’hi a la festa, sense haver-los convidat, són els pastissers. Aquests sí que són uns mestres i podem dir que de la merda en fan campanes, o el que és el mateix, sí tortell de reis, bunyols de quaresma, coca de llardons, coca de st Joan, torrons, i ara pastissets de St Jordi. Això es diu conscienciació nacional.

Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.

El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?

Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!

Molt de gust

Mai he arribat a entendre l’obsessió d’alguns en convertir les converses en empalagoses, repetint airosament termes com el tant apreciat per uns, i odiat per altres, “molt de gust” Frustracions i pors es disfressen en una ornamentació que resulta ser del tot irreal i irrellevant.

Els nostres sentits l’identifiquen com un intrús. Alerta roja decretada. Primer, repassada de dalt a baix de l’estrany individu i li busquem antecedents. Error, continuem amb els dubtes. Li dec calers? -pregunta obligada de manera interna-, un amor? No! Que aquest s’afeita. Doncs, així què vol?.

Segon i últim punt. Tornar-li la pilota amb un “ el plaer és meu”. Ara la pilota torna a estar al seu teulat. Somriure, confiança i l’eterna pregunta per què això mai t’ho dirà una mossa? Deu ser que l’hipersonicmegasurrealisme va néixer, i morir, amb Dalí...

Doncs amb aquestes sensacions se’m presenta la Ministra de Defensa. “Manden firmes”, mirada penetrant i un “viva” amb pit i collons, vaja, com Deu mana.És hora que algú posi aigua al vi, i faci reflexionar a la societat sobre les (in)capacitats dels presidents alhora de formar governs.

La gran pregunta. Per què es valoren més els mèrits personals que els coneixements tècnics? A ningú, ni el mateix Gegant del Pi, posaria al capdavant d’un departament informàtic a un jardiner, ni un bomber fent de pagès, ni un funcionari intentant fer de fuster. Així, per què carai, els presidents del govern, es passen literalment per allò que no sona, els coneixements tècnics que pugui tenir el polític en qüestió, i el col•loca en un ministeri, o conselleria, o regidoria, que no sap ni per on començar?

La gran excusa, que alhora exerceix de gran mentida, és que el polític s’ha d’envoltar de bons tècnics. I que són aquests, i no uns altres, qui l’han d’assessorar. Per tant, si seguim les seves predicacions què hem de pensar? que només són uns titelles en mans d’uns tècnics? No, que els hi agrada tocar cuixa, i que això és com una festa, en la qual només es convida aquells amb qui saps que, portaran més rauxa a sobre, o aquells que mai t’arribaran a fer ombra, i que per tant, tu president, com a líder espiritual, seràs l’amo i senyor de la nit, i potser del dia...

Ni formacions, ni coneixements tècnics, per tant, semblen rellevants. Així, la Ministra Chacón, ei, com molts altres abans, exercint de Ministra de Defensa, amb uns coneixements nuls sobre aquesta àrea. Us enrecordeu del ministre Borrell? (jo sempre quan passo pels peatges de la C –32) Ministre de Defensa sense haver fet la mili! Això sí que era ser insubmís!

Perquè senyors la notícia no ha ser que una dona arriba, per fí, a ser Ministra de Defensa, sinó, preguntar-nos si els/les Ministres tenen els coneixements teòrics, tècnics i l’experiència adequada per exercir el càrrec? I la gran pregunta; Què guanya Catalunya de Chacón amb el Ministeri de Defensa?

La feina de debò, ja està feta. El pas d’una cartera petita recent inventada a una que diuen que té molt de poder i moltes teranyines. El següent pas serà proposar-la ser presidenta de l’estat Espanyol. Pas a pas i sense trencadisses. Però, psssss, no ho diguis a ningú, que aquest és l’objectiu de ZP, i que amb molt de gust, segur que hi treballarà.

Emergència Nacional?